Maria Acaso

Incondicionalment

/ Jaume / 1 comentari

20170518_121338.jpg

Mira que ho tindria fàcil per rememorar cinc moments del curs. Podria  furgar l’arxiu fotogràfic,  recordar la primera o l’última de cada desena de sessions i ja tindria llest el relat del curs. Ara bé,  dubto que fossin els moments més significatius del curs. N’hi ha hagut tants!! Penso que heu sabut mantenir el testimoni que us va deixar el grup de l’any passat. Com ells, m’heu meravellat a cada sessió, des de la primera fins a la darrera.

Quan s’acosta el final de curs, entro en crisi. Dubto que us hagi ajudat a assolir tots els objectius que us havíeu fixat o que havíem negociat plegats. I, com ha estat la tònica habitual, m’heu aclarit aquest neguit.  Heu aconseguit que les cabòries s’esvaïssin llegint-vos els darrers textos. Heu mirat de ser originals, creatius i sorprenents. Per això, us felicito i us dono les gràcies de l’aprenentatge!

IMG_20170518_121249_548

Regals

Us he d’agrair la confiança que vau tenir ben aviat. Mai no vau qüestionar cap dels projectes, ni de les activitats que us vaig plantejar —per esbojarrats o inversemblants que fossin. Sinó al contrari, us trencàveu les banyes per veure com els podíem tirar endavant.  Us va costar escriure el resum del Llibre de les bèsties. Era difícil haver-te de fer la idea dels capítols que t’explicaven els companys.  Però ho vau aconseguir. Com amb la gravació dels vídeos. N’és un altre bon exemple. Quina manera d’acabar el primer trimestre! Impactant.

Ens vam passar tota la sessió, però quina sessió!! Feia un goig veure cada grup concentrat ultimant el guió, preparant la producció o bé anant a buscar l’escenari adequat. Això que em fèieu patir. Ja no recordo quin dels grups em va calmar:  “Jaume, tindràs el vídeo”. Dit i fet. I veure’n el resultat i  vaig  pensar: “Ens hem polit el curs en un trimestre…” Vaig sentir una enorme satisfacció: no només pels productes sinó per l’ambient de grup que es reflectia en la conversa pel  Whatsapp. Com va dir el mestre Puyal  en un partit de Barça: “Ja em puc morir”.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Us agraeixo que em convencéssiu per apostar pels descansos cerebrals. Els vaig aprendre en el curs d’Innovació educativa, impartit per Laia Casas. Em van entusiasmar, tot i que em semblava que seria una gesta impossible proposar-vos-en més d’una quarantena. En vaig estar cercant per Internet. Mirava algun vídeo i m’acovardia:  “No m’hi veig.” De seguida, em vau treure les manies. Ha valgut la pena contemplar com aixecàveu el cap, els ulls com taronges i un somriure quan us proposava: “Fem un joc?” I com us hi engrescàveu.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

I parlant de cares, recordo com em vaig tallar de respondre l’entrevista que em va fer Joan Pol per al reportatge. Només estàveu pendents,  i ufanosos, del que anava contestant. Cada vegada estava més convençut que havíeu esdevingut un grup intel·ligent. Per tant, en el tercer trimestre, calia endegar l’operació Allò que l’examen no s’endugui. Havia d’impedir que el pànic i la por esberlessin amb un no res el que havíem anant bastint. Les dues millors classes, la de l’arenga: “Vosaltres, per què veniu: per aprendre o pel certificat?” i la de la reflexió: “Què us falta per vèncer la por?”

Celebro que valoreu tan bé escoltar Laura Borràs. De fet, és una maga que se’m va escolant des del curs passat. Primer, com a promotora dels anys literaris. És un repte, però, com tots els desafiaments, plaent muntar un curs com a eix la figura de l’escriptor de qui es commemora l’any literari. Després, perquè és un gaudi escoltar-la en alguna de les seves xerrades. Va ser molt interessant experimentar diferents punts de vista a l’hora d’opinar sobre la literatura digital. Us hi vau lluir. I alguns dels textos van tenir repercussió per les xarxes.

Recordo el dia que vam haver d’ajornar la disputa dialèctica sobre les retallades perquè alguns havíeu d’entrar a la feina. Vaig haver d’empescar-me una activitat, la de Vosaltres responeu per mi. Aquell dia  vaig aconseguir picar-vos la curiositat, però em va agradar escoltar com responíeu per mi.  Em va sorprendre que em qualifiquéssiu de respectuós. És el que pretenc sempre. Per això em destaroten els conflictes i sóc incapaç de gestionar-los, cosa que amb vosaltres no he enyorat cap pugna.

Si us he de confessar com a mèrit professional meu, són les darreres sessions. De nou, les cares que vau fer quan us vaig presentar les tres capses amb les cartes del Bestiari s. XXI. Memorable. Ves, qui diria que em faríeu emular el Rei Lear repartint-les a Anna Simon, Laura Borràs i Pere Cornellà. Havíem de regalar un joc a l’Anna.  Ens va veure que anàvem tan perduts que ens va prendre les regnes del projecte i no les va deixar fins que el vam enllestir. Calia que en lliuréssim un altre a Laura Borràs. Però també em feia molta il·lusió  oferir el tercer a Pere Cornellà perquè em va animar quan li vaig comentar la proposta del projecte i em va anar assessorant com el podíem materialitzar.  Va ser ell qui ens va facilitar la plataforma per elaborar les cartes quan vam haver d’abandonar la idea que el projecte fos una col·lecció de cromos.

M’heu fet sentir-me ben orgullós de tot el que hem fet. He comentat la qualitat dels dos últims textos, però cal destacar la tria del nostre rei, la línia del temps amb la sinopsi de la novel·la, les diferents piulades, els vídeos gramaticals, la banda sonora, la tria de l’olor per ambientar l’aula els dies de la prova, el debat sobre les retallades, els esmorzars, el Bestiari s. XXI, les exposicions orals, la haka i les cartes personals que inconscientment vau anar facilitant. María Acaso en el seu llibre La Educación Artística no son manualidades suggereix que ens hauríem de qüestionar si a l’aula despleguem les accions següents: gaudir, cavil·lar, especular, recapacitar, repassar, rumiar, madurar, preocupar-se, deliberar. I hi hauríem d’afegir tots els sinònims que ens portin a aturar-nos en comptes de produir febrilment. Doncs, som-hi, inicio la llista amb  compartir, projectar, celebrar, somriure i riure, emocionar-se, experimentar, descobrir, jugar i bastir plegats nombroses complicitats. Així doncs, encara que soni carrincló,  #orgullc2cast16 #orgulldocent

Oh, i els veïns?

/ Jaume / 3 comentaris

Hem acabat el curs i encara no he respost la pregunta que us ha estat ballant al llarg de les cent hores que ha durat el curs. Els veïns van néixer d’un desig. Ara ja us ho puc confessar. A mi m’hauria agradat que comencéssim cada sessió així.

Els experts recomanen que és ideal improvisar un element detonant, inesperat o sorprenent,  al principi d’una sessió. Genera desconcert i augmenta la capacitat d’atenció. Però  se’m van plantejar un seguit de dubtes. Em feia por que anés avorrint a mesura que avancés el curs.  També em preguntava com us podria motivar perquè cadascú liderés el ball en més d’una sessió? Vaig susbtituir aquesta idea per la de crear una llista de cançons. Esdevindria la banda sonora del curs. Cada dia algú s’hauria de responsabiltizar de triar una composició musical, segons el que li havia suggerit la sessió. Així va sorgir la idea de la troica de secretariat d’aula.

Confesso que em feia força recança preparar-me el curs. D’una banda,  m’havia passat factura l’energia amb què vaig emprar l’any passat. De l’altra, l’havia de planificar de bell nou. Havia d’experimentar el nou programa i el dossier que havien elaborat un equip de companyes. Em costa encotillar-me amb un material didàctic. Calia que busqués algun al·licient. La gamificació va trucar a la porta. Té gràcia perquè he jugat ben poc a videojocs. M’agraden els jocs de taula, però són comptades les ocasiones  que hi jugo. Tot i que m’ensumava que incoporar-la en la meva pràctica garantiria diversió. És l’objectiu que m’he proposat per a cada classe. Començo a tenir una edat. Si m’ho passo bé, segur que vosaltres també. Què us he de dir!

Mentre rumiava quinq podria ser la història,  vaig veure publicat a Facebook l’article de la civilització tòxica. Qui el divulgava es preguntava en l’encapçalament de què reien els nostres veïns. Acompanyava el comentari amb una imatge d’un parell de marcians petant-se de riure mentre contemplaven la Terra. A més, era un seguidor de la sèrie Fringe. Mira que la ciència ficció em deixa fred, però no me’n perdia cap capítol. Em convencien que és possible l’existència de realitats o móns paral·lels. Vet aquí d’on va sortir la idea que els veïns ens plantegessin reptes. També va ser el pretext per fer-vos empassar alguna roda de molí, és a dir, quan venia dubitatiu amb alguna proposta didàctica.

De totes maneres, ara ho veig completament diferent. Just havent creat aquest blog, i ho vau demostrar amb les primeres entrades, ens havíem convertit en una comunitat. Per tant, és just que us presenti la resta del veÏnat que ens ha ajudat a tirar endavant aquesta travessia. Maria Acaso viu al principal. A més, n’és la presidenta. Hauria estat cofoia d’escoltar-nos el dia que vau improvisar la roda de premsa per poder planificiar el reportatge. Gràcies, per la pensada! Aquell dia em vau saber animar. De fet, més que una entrevista va ser una reunió d’escala. Estava segur que li faria molta gràcia que la coneguéssiu, Imma Marín, la veÏna del costat. Quines passades l’atzar! Us va ajudar que acceptéssiu d’experimentar el Joc i ens la vam trobar a la segona unitat com a model d’informe sobre l’ús dels patis escolars. A l’àtic, Jordi Macián. Escoltant-lo junt amb la presidenta, em va animar que el 12 i el 14 de maig l’havíem de fer sonada: aconseguir que nevés durant dos dies de primavera. Finalment,  al sobreàtic tenim Álvaro Solache. És qui ens munta saraus al terrat. Va ser qui em va fer adonar el potencial que tenia amb vosaltres. Vaig estar a punt de demanar-li que ens acompanyés, amb el Comando Molekulón, per celebrar l’última sessió. Això sí, ens hauríem d’haver vestit de superherois.

Per acabar, he de confessar que m’he divertit molt, sobretot quan entomàveu els reptes dels veïns. Em féieu enveja. Tot i que vaig patir, ha estat un gaudi presenciant la vostra transformació.I m’heu fet molt feliç  quan m’heu preparat sorpreses: la de l’aniversari i la de l’última classe. Sempre a casa ma mare ens ha amenaçat: “Tal faràs, tal trobaràs” Doncs gràcies a vosaltres, he après que és una veritat com un temple i que també pot tenir un vessant profètic positiu. Sou un grup collonut!

Com em vau dir, no us agraden els punts finals sinó els i seguit. Doncs, això. Espero que aquesta no sigui la darrera entrada del blog sinó que de tant en tant en deixeu alguna.