Amb D de C2 o com arribar com a alumne i sortir com a grup

Entrem a l’aula reservada per als aspirants a obtenir el títol que acrediti el nivell D de català. També se’l coneix com el C2 del Marc europeu comú de referència per a les llengües, si voleu estar a l’última quant a nomenclatura oficial. Les tardes de dimarts i dijous s’hi donen cita uns 25 alumnes. De ben segur en serien més si hi hagués més oferta d’horaris. El fet és que només hi ha una única opció per poder assistir a les classes en totes les poblacions pertanyents al CNL Eramprunyà.

D’apassionats per la llengua catalana hi deu haver allà dins. La realitat, però, acostuma a ser més pragmàtica des del punt de vista professional. La raons personals de voler perfeccionar l’ús de la llengua queden relegades, en molts casos, a un segon pla quan es tracta d’analitzar les motivacions dels alumnes matriculats al curs. No és estrany que la majoria de les persones que hi assisteixen treballin al sector públic català. Posseir el títol de català nivell D dóna força punts en la valoració dels mèrits.

Estem a principis de maig. D’aquí a poques setmanes una nova promoció d’alumnes sortirà amb el nou títol sobre el braç. Es respiren nervis a la classe, inseguretats. No tothom les té totes per poder superar la prova. Jaume Sans, el professor, s’esforça per apaivagar totes aquestes emocions naturals que hi afloren: “Vull que el dia de la prova sigui com un dia més de classe”.

Des del principi del curs en Jaume va trastocar els esquemes dels alumnes. Hi anaven esperant rebre uns continguts de la manera clàssica i tradicional: llibre, exercicis i classe magistral. Però el primer dia es van adonar que no tot seria així i a mesura que passaven les sessions el treball en grup i cooperatiu es va anar assentant en l’ànima de la classe.

Vaig aprendre d’aquesta manera. Crec que s’ha d’intentar seguir un mètode dinàmic, te’l vas fent teu, vas veient els resultats i et vas animant”. És el que contesta en Jaume quan li pregunten el perquè d’aquesta manera de treballar. La majoria sembla estar content.

Les sessions s’anaven desenvolupant a través dels jocs en grup. També s’hi feien petits debats. Fotocòpies i apunts, els justos, i tasques, les necessàries. A primera vista pot semblar un material poc consistent per aprendre, però la realitat és una altra. Si es comparen els escrits que es presentaven a principi de curs amb els del final, la gran majoria coincideix en que hi ha hagut un canvi positiu. Un canvi que ha arribat de manera silenciosa i s’ha plasmat en la seguretat amb què s’afronten les tasques proposades pels veïns, uns éssers imaginaris que el professor va utilitzar per guiar el grup i proposar nous reptes.

Un cop arribats al final del curs l’ambient a l’aula es distès, alegre, confortable i confiat. És estrany com un grup d’adults tan heterogeni ha sabut cohesionar-se amb l’excusa d’un curs del nivell D de català. No ha estat un curs qualsevol i de ben segur que molts no solament el recordaran pel títol que obtindran, sinó pels moments que hi han passat amb el mestre i els companys.