Oh, i els veïns?

Hem acabat el curs i encara no he respost la pregunta que us ha estat ballant al llarg de les cent hores que ha durat el curs. Els veïns van néixer d’un desig. Ara ja us ho puc confessar. A mi m’hauria agradat que comencéssim cada sessió així.

Els experts recomanen que és ideal improvisar un element detonant, inesperat o sorprenent,  al principi d’una sessió. Genera desconcert i augmenta la capacitat d’atenció. Però  se’m van plantejar un seguit de dubtes. Em feia por que anés avorrint a mesura que avancés el curs.  També em preguntava com us podria motivar perquè cadascú liderés el ball en més d’una sessió? Vaig susbtituir aquesta idea per la de crear una llista de cançons. Esdevindria la banda sonora del curs. Cada dia algú s’hauria de responsabiltizar de triar una composició musical, segons el que li havia suggerit la sessió. Així va sorgir la idea de la troica de secretariat d’aula.

Confesso que em feia força recança preparar-me el curs. D’una banda,  m’havia passat factura l’energia amb què vaig emprar l’any passat. De l’altra, l’havia de planificar de bell nou. Havia d’experimentar el nou programa i el dossier que havien elaborat un equip de companyes. Em costa encotillar-me amb un material didàctic. Calia que busqués algun al·licient. La gamificació va trucar a la porta. Té gràcia perquè he jugat ben poc a videojocs. M’agraden els jocs de taula, però són comptades les ocasiones  que hi jugo. Tot i que m’ensumava que incoporar-la en la meva pràctica garantiria diversió. És l’objectiu que m’he proposat per a cada classe. Començo a tenir una edat. Si m’ho passo bé, segur que vosaltres també. Què us he de dir!

Mentre rumiava quinq podria ser la història,  vaig veure publicat a Facebook l’article de la civilització tòxica. Qui el divulgava es preguntava en l’encapçalament de què reien els nostres veïns. Acompanyava el comentari amb una imatge d’un parell de marcians petant-se de riure mentre contemplaven la Terra. A més, era un seguidor de la sèrie Fringe. Mira que la ciència ficció em deixa fred, però no me’n perdia cap capítol. Em convencien que és possible l’existència de realitats o móns paral·lels. Vet aquí d’on va sortir la idea que els veïns ens plantegessin reptes. També va ser el pretext per fer-vos empassar alguna roda de molí, és a dir, quan venia dubitatiu amb alguna proposta didàctica.

De totes maneres, ara ho veig completament diferent. Just havent creat aquest blog, i ho vau demostrar amb les primeres entrades, ens havíem convertit en una comunitat. Per tant, és just que us presenti la resta del veÏnat que ens ha ajudat a tirar endavant aquesta travessia. Maria Acaso viu al principal. A més, n’és la presidenta. Hauria estat cofoia d’escoltar-nos el dia que vau improvisar la roda de premsa per poder planificiar el reportatge. Gràcies, per la pensada! Aquell dia em vau saber animar. De fet, més que una entrevista va ser una reunió d’escala. Estava segur que li faria molta gràcia que la coneguéssiu, Imma Marín, la veÏna del costat. Quines passades l’atzar! Us va ajudar que acceptéssiu d’experimentar el Joc i ens la vam trobar a la segona unitat com a model d’informe sobre l’ús dels patis escolars. A l’àtic, Jordi Macián. Escoltant-lo junt amb la presidenta, em va animar que el 12 i el 14 de maig l’havíem de fer sonada: aconseguir que nevés durant dos dies de primavera. Finalment,  al sobreàtic tenim Álvaro Solache. És qui ens munta saraus al terrat. Va ser qui em va fer adonar el potencial que tenia amb vosaltres. Vaig estar a punt de demanar-li que ens acompanyés, amb el Comando Molekulón, per celebrar l’última sessió. Això sí, ens hauríem d’haver vestit de superherois.

Per acabar, he de confessar que m’he divertit molt, sobretot quan entomàveu els reptes dels veïns. Em féieu enveja. Tot i que vaig patir, ha estat un gaudi presenciant la vostra transformació.I m’heu fet molt feliç  quan m’heu preparat sorpreses: la de l’aniversari i la de l’última classe. Sempre a casa ma mare ens ha amenaçat: “Tal faràs, tal trobaràs” Doncs gràcies a vosaltres, he après que és una veritat com un temple i que també pot tenir un vessant profètic positiu. Sou un grup collonut!

Com em vau dir, no us agraden els punts finals sinó els i seguit. Doncs, això. Espero que aquesta no sigui la darrera entrada del blog sinó que de tant en tant en deixeu alguna.

Jugar és la millor manera d’aprendre

Fa temps que tenia pendent d’obtenir la titulació del nivell C2 de català, atès que dóna puntuació en els concursos d’oposicions internes de la meva feina. Fa quatre anys vaig fer el curs del mateix nivell a la Universitat Autònoma de Barcelona.  Les classes van ser semipresencials i la metodologia era completament diferent.  Calia memoritzar tot el temari.  Es tractava de vomitar tota la informació que havies après en un full de paper. Això és el que ens han ensenyat des  que anem a l’escola i potser ens va servir en un primer moment a tenir una base de coneixements sòlids. Però us recordeu d’aquesta informació que vau memoritzar? Quant de temps vau trigar d’ oblida-la? Actualment sóc alumne del nivell  C2 de català del Consorci per la Normalització Lingüística, a Castelldefels, i m’agradaria explicar-vos la meva experiència durant el curs que vam iniciar el mes d’octubre de 2014.

D’entrada, els alumnes del curs ens va sorprendre molt la metodologia de treball que duia a terme el nostre professor Jaume. Es tractava d’assolir reptes que ens proposaven i que segons el professor eren “els veïns” els encarregats d’inventar-se aquests reptes. En Jaume va dipositar en nosaltres tota la seva confiança, la forma d’ensenyar era completament autodidàctica i es basava en la interacció amb la resta de companys, per tal d’arribar a una conclusió general. Arran d’això, entre tots ens ajudàvem a  establir un esquema general  per acabar l’exercici de manera individual i amb èxit.  Cal destacar que el primer gran repte va ser la construcció d’un símbol del grup, però per què volíem un símbol del grup? Què havia de significar? Entre tots vam construir un arbre amb material que cadascú va portar de casa seva. A l’interior de cada fulla de l’arbre hi vam col·locar una tira de paper que contenia una frase que en Jaume ens va donar a cadascú de nosaltres. Recordo que a la meva tira de paper posava: No vaig treballar mai a la meva vida, tot va ser diversió. Doncs bé, si feu la interpretació d’aquesta frase podreu veure en què consisteix aquesta nova forma de aprenentatge i  que en Jaume ens ha mostrat durant tot el curs.

   

D’una banda, cada dia assignàvem a tres persones per fer un resum dels exercicis que  havíem fet a classe, les fotografies de les activitats i per  escollir  una cançó que tingués relació amb la sessió. Enviàvem tot això a en Jaume per tal que ho publiqués al blog del Servei. Aquest sistema va constituir una eina de consulta per als alumnes que no podien assistir aquell dia a classe i ens va facilitar l’estudi del material didàctic. D’altra banda,  ens cridava molt l’atenció que la distribució de la classe mai acabava tal i com havíem començat. Cada dia es formaven nous grups per debatre o realitzar les activitats que ens encomanava el professor. D’aquesta forma manteníem el contacte amb tots els alumnes del curs, fet que va ajudar a crear un bon ambient de treball i cohesió grupal. Cal destacar que en Jaume ens feia  cercar informació referent a propostes que fèiem a classe i posteriorment cadascú plantejava la seva aportació exposant l’opinió. D’aquesta  manera el professor ens va mantenir atents, participatius i sobretot ens vam divertir molt.

 

En resum, els dies i les hores de classe passaven cada cop més ràpid. Les unitats finalitzaven i en començàvem de noves i sense adonar-nos  memoritzàvem i interiotzàvem els coneixements que ens facilitaven a classe.  A cada unitat els veïns ens proposaven un nou repte: un article d’opinió sobre l’article de Civilització tòxica; una argumentació sobre el documental de Ciutat Morta; un parlament breu a classe; la realització d’un falca publicitària;una entrada en un blog sobre viatges, moda o decoració i una ressenya sobre l’obra de teatre Els veïns de dalt. Encara que en Jaume mai no ens va explicar qui eren els veïns i va deixar que cadascú s’imaginés el que volgués, tot i això  sabíem que eren els professors del centre els quals  fixaven els objectius del curs. Per tant, va resultar una forma nova i divertida d’enviar deures als alumnes. Només he de dir-vos que ha estat un plaer jugar amb vosaltres!

 

El català i jo

Vaig descobrir la llengua catalana  l’any 1985. Va ser quan la meva família i jo vam venir a viure a Catalunya. El nostre lloc de procedència era  l’Argentina i pel fet de ser d’allà ens deien de manera despectiva sudacas. Realment era una paraula molt desagradable sobretot  per  la manera en què la gent la deia. Tenia 10 anys  quan vam arribar a Barcelona i ens vam instal·lar a Castelldefels. No va ser gens agradable en aquella època arribar a una escola que no tenia alumnes estrangers. Em sentia com un peix fora de l’aigua. A cinquè d’EGB, amb un idioma nou per a mi, molt difícil, i que mai havia escoltat.

Els meus companys ja dominaven prou bé el català . Així que jo era la nena de qui tothom es reia, sobretot després d’un comentari fora de lloc de la mestra tutora. Davant de tothom va dir que no entenia com jo no sabia català, com podia ser  que a l’Argentina no l’hagués après… Tampoc havia gaudit de vacances d’estiu , tan desitjades per a les criatures. Quan allà acaba el curs escolar, aquí es comença.

En aquella època no hi havia gairebé  immigració  i no estaven acostumats a veure persones bevent  el mate, la nostra estimada infusió. Escoltar el nostre accent també resultava estrany. Els companys de classe em deien : “Si us plau deixa de cantar quan parles.”   Aquells moments van ser realment molt difícils per a mi. No li desitjo passar per una experiència semblant ni a un enemic, si el tingués. Amb tot això vull dir que, d’entrada, el meu sentiment vers el català no va ser un amor a primera vista, sinó tot el contrari.

Vaig decidir estudiar magisteri, realment en el meu cas era vocacional. La meva mare era mestra i també volia ser-ho jo. De la mateixa manera que ella sempre havia desitjat ensenyar. El meu nivell de català anava millorant any rere any. Però jo l’estudiava com una obligació imposada  pel meu somni de ser mestra a Catalunya. No volia anar-me’n a viure lluny dels meus pares i germanes. La meva relació amb el català va ser freda i sense cap altra motivació que la de “pagar el dret de pis”. És a dir, aprendre’l  per tal de poder viure a un lloc que m’encanta, a prop de la família i desenvolupant la feina que em fa feliç.

Tot va canviar quan, gairebé sense adonar-me’n, vaig començar a parlar la llengua catalana relativament bé. Superada la vergonya al ridícul i amb el suport d’amics catalans, va resultar més senzill. En aquell moment  vaig sentir que, en general, a tothom li agradava escoltar el seu idioma amb un accent diferent. Aleshores va ser quan vaig començar a estimar el català volent perfeccionar-lo. Així doncs, vaig decidir continuar amb l’aprenentatge fent la inscripció al nivell C2. Sincerament no tenia cap idea preconcebuda de què era el que em podia trobar en el curs. No coneixia quina seria la metodologia d’aprenentatge, ni qui seria el professor. Tot per a mi seria una sorpresa.

Només puc dir que ha sigut de les millors decisions que he pres en la meva vida. Penso que és fonamental en qualsevol tipus de curs la persona encarregada de la formació.  En tot cas estic parlant del professor.  El Jaume és una persona que gaudeix de la seva feina. Ell s’ho passa bé ensenyant i això es reflecteix en tot moment.  Transmet els seus coneixements utilitzant una nova metodologia .Realment és de les millors innovacions en les quals he pogut participar. Està basada en el treball en grup, en la realització de diversos jocs (gamificació) i a fer ús de les noves tecnologies. Aquesta última part suposava per a mi tota una ciència desconeguda, la qual em produïa una sensació de pànic.  De mica en mica vaig anar superant aquesta por i actualment fins i tot tinc un bloc. Sóc capaç de penjar-hi els meus articles i llegir-hi els dels  meus companys.

Cada sessió va ser una nova sorpresa, sempre del tot agradable .El temps de classe passava rapidíssim i es feia molt curt. Ens ho passàvem d’allò més bé aprenent sense esforç. Qualsevol treball en grup et fa desenvolupar unes habilitats importantíssimes que ens enriqueixen com a persones. La tolerància, la sociabilitat , el respecte, la cooperació són algunes de les eines que vam fer servir a cadascuna de les sessions. La cohesió que es va aconseguir en el grup i el suport dels uns cap als altres, penso que ha sigut un mèrit que només se li pot agrair al Jaume.  Va ser el  guia perfecte. Ens va acompanyar  tot el camí com a missatger dels Veïns, els que ens encarregaven els reptes que havíem de superar i així guanyar punts.

Per concloure només afegiré que si teniu interès a millorar el vostre nivell de català us hauríeu d’inscriure en aquest curs. Això sí, jo m’asseguraria que el professor continuï sent  el Jaume Sans. Si no,  no seria el mateix.

UNA ALTRA MANERA D’APRENDRE

El català m’acompanya des de tota la vida, des que vaig entrar a l’escola el català i jo convivim junts. Aquest curs em vaig decidir i  m’hi vaig apuntar, al Sevei Local de Català de Castelldefels per tal de millorar la llengua catalana ja que, com a mestra, és la meva llengua vehicular cada dia i per tal d’obtenir punts en el concurs de trasllats de mestres.

Al principi les classes em van sorprendre ja que no era el que m’esperava. No vaig trobar el típic mestre que imparteix una classe magistral i tampoc un gran totxo de llibre que m’hauria d’estudiar. Tots ens vam quedar una mica parats i  no sabíem gaire com aniria el curs.  El primer repte va ser fer un emblema de grup. Després de tot el procés ens va quedar prou vistós i, fins i tot, tinc entès que vam tenir molt d’èxit entre altres grups d’estudiants.

Al llarg del curs hem tingut un veïns que ens han proposats diversos reptes amb els quals hem aprés de manera divertida.  Les classes no han resultat mai gens avorrides ja que, la manera de treballar, en grup, resulta  motivadora i també ens ha ajudat a fer pinya entre tots i no ser només una classe de català sinó un grup d’amics sempre disposats a ajudar-nos. Durant el curs no hem aprés només una llengua sinó una manera de treballar, d’aprendre a escoltar-nos, de respectar les opinions dels altres,  d’utilitzar les noves tecnologies… i tot això sempre gràcies al suport d’un gran mestre, en Jaume.

Els curs està acabant i ara podem fer una valoració molt positiva. No només hem perfeccionat el català sinó que hem aprés que enseyar i aprendre pot ser molt divertit. Ara podem entendre aquesta nova manera de treballar que al principi tant ens desconcertava i que no enteníem. Marxarem del curs amb nous coneixements, amb nous recursos, amb nous amics… però també marxarem sabent que una altra manera d’ensenyar és possible i que funciona.

El català

Parlo diverses llegües i m’encanta aprendre’n de noves, però la meva llengua materna i la que més estimo és el català. És la llengua dels meus sentiments però sempre m’he sentit més còmoda escrivint relats acadèmics en castellà, probablement a causa d’haver estudiat principalment en llengua castellana. Volia acabar amb aquesta diglòssia i aconseguir un bilingüisme real i això em va dur a inscriure’m al Consorci de Normalització Lingüística, al Servei Local de Català de Castelldefels, per a obtenir el nivell C2 de català i acabar de perfeccionar l’idioma.

La majoria estem acostumats a aprendre amb una metodologia tradicional basada en un professor líder que fa la classe mestra i uns alumnes que són un element passiu que es limiten a escoltar, a prendre apunts i a fer les tasques que se’ls encomana. La gran sorpresa va se quan ens van donar la programació i s’explicava que s’aprendria a través de la gamificació, és a dir, fent servir el joc com a eina principal en tot el procés d’aprenentatge.

Durant el transcurs del curs s’havien de superar reptes. Alguns d’ells de forma individual encara que la majoria eren en grup. La dinàmica general de la classe era consensuar totes les decisions i això fomentava el diàleg entre els estudiants i fomentava el companyerisme per  afavorir la cohesió de grup. És molt positiu per fer amics, si és que en vols fer! 😉

Treballar en grup de vegades no és gens fàcil, sobretot quan s’han de fer feines fora de l’aula. Per sort, avui en dia disposem d’eines que ens permeten compartir informació des de qualsevol lloc. En el curs a part de perfeccionar el català vam aprendre a fer ús de les noves tecnologies i vam assolir una bona competència digital. Vam fer un blog, vam utilitzar l’Instagram i vam fer servir el Dropbox entre d’altres coses. Tot això va ser de molta utilitat.

El fil conductor de les sessions van ser els veïns. Cada cop que s’havia de fer alguna activitat eren ells qui demanaven que la féssim. Amb això semblava que les tasques no fossin cosa seva, podia ser un igual i ser una part activa del grup.

En conclusió, el curs va ser molt dinàmic i divertit. Si voleu millorar el català al mateix temps que us ho passeu bé, aquest és el vostre lloc!

Ivette Grima