En defensa de la seguretat pública

L’escriptor i dramaturg suec Johann August Strindbert (1849-1912) va expresar un cop: “La societat és un manicomi i els funcionaris de policia en són els guardians”; l’anterior cita és prou clarificadora i representativa del paper que juga la seguretat pública, monopolitzada per les forces d’ordre, en les societats democràtiques actuals.

Generalment i com a qualsevol altre àmbit de l’administració pública, una partida pressupostària generosa i amb caràcter exclusiu seria el supòsit ideal, per tal d’assegurar l’objectiu últim de servei públic de la seguretat. No obstant l’anterior, el sentit comú dicta que existeixen altres pilars de l’estat del benestar que necessiten sufragar-se i un debat d’oposició frontal envers els sectors sanitari i educatiu, per exemple, es presenta inútil i estèril, i cal defugir-lo; la defensa de la seguretat pública ha de ser qualitativa i no pas comparativa.

Així doncs, una bona dotació pressupostària en defensa i seguretat públiques permet, per una banda, dotar els funcionaris i totes les unitats adscrites d’eines de treball adients per combatre la criminalitat amb eficàcia, garanties i celeritat. Per una altra banda, s’assegura la formació contínua dels professionals en àmbits gens menyspreables com la legislació vigent i les habilitats tècnic-policials.

A més, el finançament ininterrumput de les forces i els cossos de seguretat de l’Estat no només n’assegura la pròpia existència sinó també la de la societat en el seu conjunt, la qual sense la força pública se sumiria en el caos més absolut i l’autodestrucció. Podem afirmar que la policia és l’instrument efectiu del manteniment del status quo (les democràcies contemporànies) i de protecció dels drets i les llibertats, i la garantia de la seguretat ciutadana. Fem en pau perquè sabem que estem segurs i som lliures.

Paral·lelament, i des d’una perspectiva més pràctica, la proximitat material de la policia a la ciutadania fa més accessible la justícia i l’exercici dels drets davant de possibles conflictes i/o vulneracions. També, com a servei integral, permet rebre assessorament d’altres àmbits de l’administració pública.

Igualment, altres serveis d’emergències, tals com el cos de bombers o les ambulàncies, en situacions de risc, calamitat i/o alteració del l’ordre públic, poden neccessitar de l’ajuda dels cossos de seguretat en aspectes tan cabdals com l’assegurament de l’entorn i l’assistència.

En resum, la seguretat pública, de la mateixa manera que la sanitat i l’educació, necessiten d’un finançament ajustat a les seves necessitats reals, i cal protegir-les de qualsevol ingerència política.

 

 

 

Sense sanitat no podem viure

Personalment sóc un ciutadà que crec que la sanitat és el dret fonamental més important de tots . I el que mai s’ha de retallar. Com va dir Buddha : Sense salut la vida no és vida ; és nomes un estat de llanguiment i sofriment .

Un país sense sanitat o amb una sanitat deficient és un país que no pot avançar . Tenim diversos exemples a diferents continents com ara l’Àfrica i Sud-Amèrica, els quals no tenen prou recursos econòmics ni mitjans . Sofreixen una manca de hospitals, metges , fàrmacs, e.t.c.

A causa de tenir una pèssima sanitat , el índex de mortalitat és mes alt que en altres continents que tenen una sanitat mes digne. Però no només els països subdesarrollats tenen una sanitat precària, actualment tenim països de primer nivell com ara els Estats Units d’Amèrica , on la sanitat el 70 % de la població té contractada una assegurança privada i el 30 % restant, o no la té perquè no pot pagar-la o destina els seus diners a altres necessitats més urgents .

I al nostre país com és la nostra sanitat?
En l’actualitat, des de la meva humil opinió, la nostra sanitat és bona en comparació amb altres països . Però no fa molts anys, sobre tot els anys 2013 i 2014 van sofrir unes retallades en diferents sectors, especialment en sanitat. El nostre país en comptes d’anar a millor va anar a pitjor . Tenim un clar exemple de com anava la sanitat aquests anys de retallades en la actriu Candela Peña , qui en una gala dels premis Goya quant va ser premiada va aprofitar per fer un discurs sobre les retallades, en el qual va dir “he vist morir el meu pare en un hospital públic on no  hi havia mantes per tapar-lo i havíem de portar-li aigua” .
Per finalitzar vull deixar clar que un país que retalli en sanitat es un país que no avançarà.

José Manuel Nosea Prieto

Sanitat pública i de qualitat

Les retallades en sanitat dels últims anys ha estat un fet que ha influït de manera negativa a la societat actual. El govern, una vegada començada la crisi econòmica, va fer retallades en un àmbit tan necessari com és la sanitat, la qual es considera un dret fonamental per a les persones. Per aquesta raó defensaré la necessitat de millorar la seva situació actual i la importància de no continuar fent-la malbé.

En primer lloc, dins l’article 43 de la Constitució, trobem el dret a la protecció de la salut i al deure que tenen els poders públics per organitzar-la mitjançant les mesures necessàries. Aquest dret s’ha vist menyspreat, ja que l’accés i la qualitat de la sanitat han disminuït de manera considerable en els últims anys. És un fet intolerable per a la humanitat considerant que existeixen altres àmbits en els quals es podria haver retallat abans que en salut.

En segon lloc, considero que el fet de no patir cap malaltia, fa restar importància al que suposa tenir salut. Per tant, quan tot va bé no ens adonem de com ha empitjorat el sistema sanitari, però en el moment que tenim un problema o necessitem atenció sanitària urgent, és quan veiem el que tenim. Per això mateix hem de començar a defensar la nostra sanitat, que ha de ser pública, de qualitat, accessible, gratuïta…

Finalment, vull fer referència als professionals sanitaris. Estem qualificats per cuidar persones, sigui en situació de malaltia o en qualsevol altre moment de la seva vida. Segons diferents estudis, Espanya és un país amb una infermeria ben preparada i capacitada per fer la seva feina. Tot i així, molts professionals marxen a treballar fora per les condicions de treball que es donen aquí. Per exemple, la ràtio d’infermera-pacient ha augmentat considerablement als últims anys i això suposa no poder fer bé la nostra feina i que hi hagi menys contractació.

Amb tot això, després de la meva experiència treballant com infermera, m’agradaria que entre tots fem una millor sanitat i que la defensem com un dret indispensable que és. Per acabar citaré una frase per reflexionar sobre aquest text: “La salut no ho és tot; però sense, la resta no es res” (Schopenhauer).

 

 

 

 

Defensem la nostra sanitat

La salut és imprescindible en qualsevol societat, només un bon sistema sanitari la pot garantir. Durant molts anys les inversions en salut han fet del sistema sanitari català un model d’alt nivell, tant en prevenció com en tractaments innovadors i en recerca. Quan va començar la crisi econòmica van començar les retallades en salut. Les retallades en salut són un greu error que pot tenir greus conseqüències.

Estalviar en salut pot afectar generacions senceres.Això és el que va passar a Espanya durant la dècada dels anys 50 i 60. La vacuna de la poliomielitis ja es coneixia l’any 1955. El sistema sanitari de l’època no va invertir en la vacuna. Com a conseqüència, molts infants espanyols van patir aquesta malaltia. La poliomielitis afecta el sistema nerviós i la medul·la espinal. Pot provocar, per tant, atròfia muscular, paràlisi, i pot ser mortal. La vacunació sistemàtica i gratuïta no va arribar a Espanya fins l’any 1964.

La recerca en salut és necessària per eradicar malalties. Hi ha infinitat d’exemples, entre els quals trobem el fet que una malaltia com la SIDA ,que als anys 70 era mortal, avui es pot considerar una malaltia crònica i es continua investigant per trobar-hi una vacuna. Molts lectors pensen que si invertim en educació no es retallarà en recerca. Tanmateix, els diners per  la formació dels professionals sanitaris que es dediquen a fer recerca surten de les partides d’inversions en sanitat, no de les d’educació. Els centres de recerca dels hospitals catalans, com l’IDIBELL (Institut d’investigació de l’Hospital de Bellvitge), l’IDIAP (Institut d’Investigació en Atenció Primària), i molts d’altres, es financen amb els diners de la sanitat pública.

Per tant,hem de recordar que qualsevol societat necessita garantir la salut dels seus ciutadans i això només es pot fer invertint en sanitat.

 

Valoració de la parella lectora:

Ens ha agradat força. Està ben argumenta i la conclusió és correcta.