Seguretat, per garantir la Sanitat i l’Ensenyament

Per a la majoria d’estats del món cal garantir la seguretat dels seus ciutadans al mateix temps que se’ls ofereix atenció sanitària i una educació bàsica per a garantir el futur. Tot i que en els pressupostos de les nacions més poderoses la partida destinada a establir una convivència pacífica sol ser superior a aquelles que garanteixen el benestar, ens podríem preguntar si una d’aquestes prioritats preval sobre les altres. Possiblement la resposta és molt senzilla, si la població no se sent segura és molt difícil mantenir un sistema sanitari estable i assegurar el funcionament de les escoles.

Agafem com a exemple qualsevol país en risc, sigui per conflicte bèl·lic, per inseguretat ciutadana, per catàstrofes de la natura o qualsevol altre perill que afecti la vida de les persones. Quan un poble se sent amenaçat i tem per la pròpia vida o per la dels seus, és molt difícil en aquesta situació de perill mantenir un sistema que permeti l’accés a la educació i preservi el funcionament d’hospitals i metges. Sempre, en aquests casos, el primer que cal fer és protegir, alertar dels perills i bàsicament socórrer. Només si aconseguim implantar la calma els ciutadans podran rebre una assistència acurada i una educació plena. Per això la prioritat dels governs és evitar els aldarulls i mantenir la pau.

Només quan la situació de perill pugui ser controlada, podrem destinar més recursos a l’ensenyament i organitzar la sanitat en base a un ordre preestablert i segur.

No poso en dubte la importància de la sanitat i de l’ensenyament pel desenvolupament dels pobles, però sí que afirmo que només quan es pugui fer en pau, amb la seguretat de les persones garantida, el funcionament dels hospitals i de les escoles podrà també ser garantit. L’ésser humà sempre fuig del risc.

Ciutat insegura. Ciutat perduda

 

L’àmbit de la seguretat a Catalunya es troba en perill. Paradoxalment és l’àmbit on s’hauria d’invertir més, tant en recursos com en l’ingrés de nou personal als diferents cossos de seguretat, per tal de fer front a les problemàtiques actuals. Ara bé, des de fa uns quants anys enrere és l’àmbit que menys convocatòries ha tingut en respecte altres ofertes públiques.

És ben cert que les retallades econòmiques a l’àmbit de la seguretat tenen una repercussió negativa envers la protecció als ciutadans. Una societat sense seguretat de qualitat implica una societat sense protecció absoluta. Per començar, aquest problema s’està fent una realitat a ciutats importants com Barcelona, on el nombre dels diferents il·lícits penals que succeeixen a diari a la ciutat comtal no són proporcionals al personal de seguretat que hi treballa per fer front al delicte. Per posar un exemple, ¿creieu que amb quatre patrulles de Mossos d’Esquadra per torn de treball es pot protegir tot el centre de la ciutat? A diari succeeixen més de vint furts, episodis de violència en tots els seus aspectes, moltíssims robatoris a domicilis i establiments o violents atracaments a entitats de risc…per consegüent, amb aquest nombre de personal és físicament impossible prevenir tots els exemples anteriors.

Tot seguit, imagineu-vos una societat sense un sistema de seguretat establert on el gihadisme és una problemàtica real i actual com esta passant al nostre país. Fa por no? Des de l’any 2013, amb el context d’una nova mobilització sense precedents estimulada per les organitzacions terroristes actives a l’ Irak i Síria, s’ha fet palès un augment de gihadistes a l’Estat espanyol. Tot i que el nostre país no és troba al llistat dels més afectats per atemptats succeïts a l’Europa Occidental, s’han produït més de cent-quaranta (140) detencions d’individus relacionats amb el gihadisme entre els anys 2013 i 2015. En conseqüència, aquestes dades ens demostren que mantenir un sistema de seguretat és imprescindible per poder mantenir una societat amb una pau garantida ja que com va dir Thomas Jefferson, “ Eternal vigilance is the price of freedom” ( L’eterna vigilància és el preu de la llibertat).

Finalment, el fet que desaparegués per complet l’àmbit de la seguretat fa pensar si els altres àmbits es podrien desenvolupar amb total certesa i tranquil·litat. Què passaria si el dia dels atemptats a les torres Bessones de Nova York no hi existís la policia o el cos de bombers? Podrien haver-hi treballat en bones condicions els sanitaris? Qui hauria controlat el caos col·lectiu en una catàstrofe amb aquell escenari?

Com sempre en qualsevol protocol d’actuació i aplicable a tots els àmbits, la primera premissa és complir les sigles PAS, que signifiquen protegir, auxiliar i socórrer. Un cop més aquesta protecció és el primer pas per poder garantir l’èxit als altres passos i recau a mans de l’àmbit de la seguretat.