És compatible la tecnologia amb la gent gran?

Recentment, vaig veure una exposició de Laura Borràs com parlava de l’aliança entre les paraules i la tecnologia. L’exposició em va animar a escriure aquest article. Jo no he crescut amb aquest tipus de tecnologia i em sento una mica fora de lloc en aquesta societat tan avançada tecnològicament.

Penso que la societat actual ens ha de tenir en compte perquè en formem part. Volem evolucionar, però no volem perdre els nostres hàbits tradicionals. Volem integrar-nos d’alguna manera: amb activitats dinàmiques, motivació, aparells adaptats a les nostres necessitats, un fàcil accés a aquest nou coneixement i a la informació. Fent referència a la integració actual, personalment, he vist com a avançat tot molt ràpid amb molt poc temps. Per exemple, els telèfons mòbils abans tenien pantalles molt petites i ara pots fins i tot escollir la mida de la lletra.

Sense deixar de banda aquesta nova manera de comunicar-nos, tampoc volem perdre l’essència de la vida amb el tracte més personal de les relacions socials. Els medis amb els quals hem viscut fins ara com els llibres, les cartes, les xerrades amb els amics sense distraccions amb el mòbil i sobretot poder disfrutar dels nostres nets sense la necessitat d’estar enganxats a una pantalla.

Per acabar, nomes vull recordar que som aquí. Som conscients que cada generació es queda amb un invent i la nostra no ha estat pas la tecnologia, però volem adaptar-nos-hi i que no ens deixin enrere. Demanem a les noves generacions ajuda i paciència per poder aprendre el màxim dins les nostres possibilitats. Sabem que tothom no hi estarà d’acord o no arribarà a comprendre moltes coses, tot i així ho intentarem o almenys jo posaré de la meva part.

L’educació fora de l’escola

L’objectiu d’aquest article d’opinió és per obrir el debat de com hem d’entendre l’educació fora de l’escola i qui hauria de dur a terme aquesta tasca educativa. Moltes vegades la societat entén l’educació com una tasca que s’ha de fer preferentment a l’escola. Ara bé, aquesta tasca educativa ha de continuar fora de l’escola i en aquest espai hi ha dos pilars educatius bàsics: els pares i les institucions. En aquest punt és important tenir en compte el que deia l’informe Delors, del 1996: “l’educació té dos conceptes claus, aprendre al llarg de la vida i els quatre pilars de l’aprenentatge: conèixer, fer, viure junts i ser”.

En primer lloc, analitzarem el paper dels pares. Hi ha algunes coses que els pares podem fer amb els fills: parlar-los cada dia de l’escola, ajudar-los a crear bons hàbits i actituds de treball o llegir amb ells tan sovint com sigui possible, entre altres. Tot i això, hem de vigilar a no atabalar-los en excés.

En segon lloc, hem d’analitzar el paper de les institucions. Els governs han de treballar en equip amb l’escola, amb els pares i amb les comunitats, per fomentar l’educació dintre i fora de l’escola i per enfortir els valors i els principis ètics en el procés d’aprenentatge. En aquest sentit, no crec que la privatització de l’educació, la visió mercantilista de l’educació actual o la reducció de les assignatures humanístiques, ajudin a aconseguir aquests objectius. A més a més, cal que s’eduqui més la societat en el respecte als professionals que hi treballen; per exemple, en l’àmbit educatiu, el sanitari o la seguretat, entre altres.

També la societat civil té una gran responsabilitat en aquesta tasca educativa ja que ha de donar exemple de valors i principis ètics, la qual cosa no està succeint.

Per concloure, recordaria que hem de treballar tots plegats per respectar, satisfer i protegir el dret a l’educació, i, així, poder construir un món millor.

Finalment, m’agradaria acabar amb una cita de Confuci:

“ L’educació engendra seguretat, la seguretat engendra esperança. L’esperança engendra pau”.

Víctor Espinós Alcoverro

Sense seguretat no podem viure

Llegeixo amb preocupació diverses notícies en diferents diaris confirmant que el Govern té previst retallar partides previstes inicialment a millorar la seguretat del país. Si ja és greu decidir entre educació, sanitat i seguretat més ho és acabar retallant en l’última.

Es faria difícil d’entendre l’educació en un context d’inseguretat. Un nen preocupat per una percepció temerosa del seu entorn no focalitza la seva atenció amb allò que se li ensenya. Per tant, sense seguretat l’educació no es podria desenvolupar amb normalitat.

Per altra banda, reforçar la prevenció (seguretat) d’accidents i/o possibles atemptats, implica menys despesa en sanitat encara que sigui trist avaluar-ho en termes estrictament econòmics . Òbviament també evitaries despeses emocionals innecessàries, difícilment avaluables. Al mateix temps, si aquesta prevenció de vegades no és efectiva i es produeix l’accident, en el mateix accident ha d’haver una seguretat per aplicar coneixements sanitaris. Qualsevol que faci un curs en primers auxilis sap que abans d’actuar s’ha de protegir la zona (donar seguretat), s’ha d’avisar i després socórrer la persona. És a dir, un altre cop la seguretat és necessària per poder desenvolupar la sanitat amb normalitat. Podria posar molts casos els quals sense policia, bombers, sense seguir els protocols de seguretat en edificis… un metge o un professor no podrien fer la seva feina sense córrer riscos.

Si la seguretat funciona les 24 hores al dia i els 365 dies de l’any és perquè la inseguretat condiciona les persones i les porta a la por. Fent referència a una pel·lícula The purge, dirigida per James DeMonaco (2013), on el Govern decideix que un dia a l’any tot està permès. Pots robar, matar, lesionar amb total impunitat i sense cap repercussió, al dia següent tot torna a la normalitat. Us imagineu un dia així? Es comença retallant en seguretat i s’acaben prenent decisions fatals per a la societat creant un caos incontrolable.

Espero que la decisió del Govern no sigui en ferm i serveixi aquest escrit per tenir alguna dada més per prendre la decisió més encertada.