Quan les paraules cobren vida

El passat mes de novembre de 2013 l’actual directora de la Institució de les Lletres Catalanes (ILC), membre de l’International Advisory Board of Electronic Literature i professora de la UB, Laura Borràs Castanyer, va protagonitzar una ponència titulada Quan les paraules cobren vida, des de la ciutat de Reus, en el marc de les conferències TEDTalks amb la qual  va endegar un debat profund i personalíssim sobre “el poder i la realitat de les paraules”, perquè “les paraules tenen vida, parlen de la vida, creen el món, amb elles pensem el món, qui som i què fem”.

Durant l’acte, Laura Borràs va convidar l’auditori a reflexionar sobre la transformació de les paraules en contacte amb les tecnologies digitals agafant com a punt de partida la seva tesi doctoral La bogeria a l’Edat Mitjana, en què analitza l’eclosió que experimenten les paraules de la mà de les tecnologies, les quals –les paraules- “poden tenir, fins i tot, moviment físic”. De fet, no va sorprendre atenent que està especialitzada en camps tan interessants com la literatura medieval i la literatura electrònica (particularment les xarxes 2.0). Les paraules també són sentiments i “cada paraula és un batec de vida”, va explicar en un instant de record a la poetessa i escriptora Joana Raspall de la qual, aquell any, es commemorava el centè aniversari.

Per tal d’enriquir la conferència, es va valdre de suports videogràfics i informàtics (Google convertit en una màquina d’escriure, per exemple), per cloure que “les màquines ens ajuden a llegir el món”. “La paraula busca una aliança amb l’espai (…), vol esdevenir imatge d’ella mateixa” –seria el cas dels cal·ligrames; paraules animades que volen dir-nos quelcom en una doble dimensió la verbal i la icònica (la materialitat del llenguatge segons Salvat Papasseit)-. L’espectador també va poder-se endinsar a la Nova York tipogràfica d’Alex Gopher; Nova York escrita per poder ser llegida pels ulls. Finalment, la ponent va tractar com els dispositius tàctils (tauletes) són una nova manera de llegir les paraules, de repensar la relació entre el continent i el contingut, en definitiva repensar la manera de fer literatura a través de les app’s digitals.

En definitiva, després de sentir Laura Borràs ens plantegem si serem capaços de desfer-nos definitivament del llibre, la tecnologia més potent i poderosa. La història fa pensar que no; el llibre ha conseguit mantenir-se, al llarg dels temps, sense pràcticament cap mena de competència.

NOVES TECNOLOGIES I DIFERÈNCIA GENERACIONAL

Quant a la xerrada de Laura Borràs sobre literatura i les noves tecnologies digitals, vull destacar que és una proposta innovadora i agosarada que aprofita l´era informàtica d´última generació per defensar una mena de fusió entre literatura, les paraules, la tecnologia digital,  visual i tridimensional i l´art. A més a més, planteja una mirada diferent que ve a reforçar el significat de les paraules en contingut i forma,  una manera d´expressió que pot fer l´ensenyament més didàctic. Per consegüent, vull defensar que aquestes pràctiques són una novetat. No totes les generacions han pogut gaudir-les i el seu aprenentatge significa un repte impossible per a uns i per a altres una necessitat de posar-se al dia.

Des de la Revolució Industrial hi ha hagut fites històriques: invents, descobriments científics, maquinària que ha conreat la terra…, la qual cosa ha provocat importants moviments migratoris del camp a la ciutat. En un segle i mig hem passat de ser una societat fonamentalment agrícola a una societat desenvolupada, industrial i de serveis, en què la tecnologia analògica ha donat pas a l´era digital (d´una major complexitat). Diferents generacions s´han hagut d´adaptar a les fàbriques, nous electrodomèstics, nous transports individuals i col.lectius, noves troballes espacials, noves armes de destrucció massiva, etc.

Malgrat tots els avantatges i desavantatges, cal dir que, a les persones d´aquella primera generació els ha estat impossible posar-se al dia. Han estat els seus fills i sobretot  els seus néts els que han tingut més oportunitats de rebre una educació o uns estudis. Encara recordo com, personalment, vaig tenir a les mans el primer mòbil als trenta-cinc anys i puc observar com els nens d´ara estudien amb suports informàtics. Actualment és impensable dissociar l´aprenentatge d´internet, les màquines de càlcul (calculadores) i de les xarxes socials, ja que han esdevingut noves eines de cultura. Per aquesta raó, vivim amb la necessitat d´adaptar-nos-hi, de no perdre el fil i restar desfasats.

De moment– continua sent una apreciació personal– amb la tecnologia, tenim la sensació que va més de pressa que no pas les nostres capacitats i facilitat per apendre-la. De fet, els científics fan esment de les màquines capaces de guanyar l´home en jocs de cultura general o al joc d´escacs, com va passar amb l´ordinador batejat com Deep Blue que va guanyar el mateix Kaspàrov.

En conclusió, malgrat que és necessari apendre constantment de la realitat que ens envolta, posar-nos al dia suposa un esforç, mitjans econòmic si la necessitat que quedi per sobre el factor humà. Hem de saber que és important dominar la tecnologia i treure´n el millor rendiment possible. Però també no ser esclaus i amb això vull dir relacionar-nos entre les persones i emprar aquestes eines per facilitar la vida de l´individu.NOVES TECNOLOGIES I DIFERÈNCIA GENERACION

És compatible la tecnologia amb la gent gran?

Recentment, vaig veure una exposició de Laura Borràs com parlava de l’aliança entre les paraules i la tecnologia. L’exposició em va animar a escriure aquest article. Jo no he crescut amb aquest tipus de tecnologia i em sento una mica fora de lloc en aquesta societat tan avançada tecnològicament.

Penso que la societat actual ens ha de tenir en compte perquè en formem part. Volem evolucionar, però no volem perdre els nostres hàbits tradicionals. Volem integrar-nos d’alguna manera: amb activitats dinàmiques, motivació, aparells adaptats a les nostres necessitats, un fàcil accés a aquest nou coneixement i a la informació. Fent referència a la integració actual, personalment, he vist com a avançat tot molt ràpid amb molt poc temps. Per exemple, els telèfons mòbils abans tenien pantalles molt petites i ara pots fins i tot escollir la mida de la lletra.

Sense deixar de banda aquesta nova manera de comunicar-nos, tampoc volem perdre l’essència de la vida amb el tracte més personal de les relacions socials. Els medis amb els quals hem viscut fins ara com els llibres, les cartes, les xerrades amb els amics sense distraccions amb el mòbil i sobretot poder disfrutar dels nostres nets sense la necessitat d’estar enganxats a una pantalla.

Per acabar, nomes vull recordar que som aquí. Som conscients que cada generació es queda amb un invent i la nostra no ha estat pas la tecnologia, però volem adaptar-nos-hi i que no ens deixin enrere. Demanem a les noves generacions ajuda i paciència per poder aprendre el màxim dins les nostres possibilitats. Sabem que tothom no hi estarà d’acord o no arribarà a comprendre moltes coses, tot i així ho intentarem o almenys jo posaré de la meva part.

El català i jo

Vaig descobrir la llengua catalana  l’any 1985. Va ser quan la meva família i jo vam venir a viure a Catalunya. El nostre lloc de procedència era  l’Argentina i pel fet de ser d’allà ens deien de manera despectiva sudacas. Realment era una paraula molt desagradable sobretot  per  la manera en què la gent la deia. Tenia 10 anys  quan vam arribar a Barcelona i ens vam instal·lar a Castelldefels. No va ser gens agradable en aquella època arribar a una escola que no tenia alumnes estrangers. Em sentia com un peix fora de l’aigua. A cinquè d’EGB, amb un idioma nou per a mi, molt difícil, i que mai havia escoltat.

Els meus companys ja dominaven prou bé el català . Així que jo era la nena de qui tothom es reia, sobretot després d’un comentari fora de lloc de la mestra tutora. Davant de tothom va dir que no entenia com jo no sabia català, com podia ser  que a l’Argentina no l’hagués après… Tampoc havia gaudit de vacances d’estiu , tan desitjades per a les criatures. Quan allà acaba el curs escolar, aquí es comença.

En aquella època no hi havia gairebé  immigració  i no estaven acostumats a veure persones bevent  el mate, la nostra estimada infusió. Escoltar el nostre accent també resultava estrany. Els companys de classe em deien : “Si us plau deixa de cantar quan parles.”   Aquells moments van ser realment molt difícils per a mi. No li desitjo passar per una experiència semblant ni a un enemic, si el tingués. Amb tot això vull dir que, d’entrada, el meu sentiment vers el català no va ser un amor a primera vista, sinó tot el contrari.

Vaig decidir estudiar magisteri, realment en el meu cas era vocacional. La meva mare era mestra i també volia ser-ho jo. De la mateixa manera que ella sempre havia desitjat ensenyar. El meu nivell de català anava millorant any rere any. Però jo l’estudiava com una obligació imposada  pel meu somni de ser mestra a Catalunya. No volia anar-me’n a viure lluny dels meus pares i germanes. La meva relació amb el català va ser freda i sense cap altra motivació que la de “pagar el dret de pis”. És a dir, aprendre’l  per tal de poder viure a un lloc que m’encanta, a prop de la família i desenvolupant la feina que em fa feliç.

Tot va canviar quan, gairebé sense adonar-me’n, vaig començar a parlar la llengua catalana relativament bé. Superada la vergonya al ridícul i amb el suport d’amics catalans, va resultar més senzill. En aquell moment  vaig sentir que, en general, a tothom li agradava escoltar el seu idioma amb un accent diferent. Aleshores va ser quan vaig començar a estimar el català volent perfeccionar-lo. Així doncs, vaig decidir continuar amb l’aprenentatge fent la inscripció al nivell C2. Sincerament no tenia cap idea preconcebuda de què era el que em podia trobar en el curs. No coneixia quina seria la metodologia d’aprenentatge, ni qui seria el professor. Tot per a mi seria una sorpresa.

Només puc dir que ha sigut de les millors decisions que he pres en la meva vida. Penso que és fonamental en qualsevol tipus de curs la persona encarregada de la formació.  En tot cas estic parlant del professor.  El Jaume és una persona que gaudeix de la seva feina. Ell s’ho passa bé ensenyant i això es reflecteix en tot moment.  Transmet els seus coneixements utilitzant una nova metodologia .Realment és de les millors innovacions en les quals he pogut participar. Està basada en el treball en grup, en la realització de diversos jocs (gamificació) i a fer ús de les noves tecnologies. Aquesta última part suposava per a mi tota una ciència desconeguda, la qual em produïa una sensació de pànic.  De mica en mica vaig anar superant aquesta por i actualment fins i tot tinc un bloc. Sóc capaç de penjar-hi els meus articles i llegir-hi els dels  meus companys.

Cada sessió va ser una nova sorpresa, sempre del tot agradable .El temps de classe passava rapidíssim i es feia molt curt. Ens ho passàvem d’allò més bé aprenent sense esforç. Qualsevol treball en grup et fa desenvolupar unes habilitats importantíssimes que ens enriqueixen com a persones. La tolerància, la sociabilitat , el respecte, la cooperació són algunes de les eines que vam fer servir a cadascuna de les sessions. La cohesió que es va aconseguir en el grup i el suport dels uns cap als altres, penso que ha sigut un mèrit que només se li pot agrair al Jaume.  Va ser el  guia perfecte. Ens va acompanyar  tot el camí com a missatger dels Veïns, els que ens encarregaven els reptes que havíem de superar i així guanyar punts.

Per concloure només afegiré que si teniu interès a millorar el vostre nivell de català us hauríeu d’inscriure en aquest curs. Això sí, jo m’asseguraria que el professor continuï sent  el Jaume Sans. Si no,  no seria el mateix.