Teniu raó. És molt difícil, per no dir impossible, triar un moment memorable del curs. N’hi ha hagut tants!! Ara que ja s’acaba us puc confessar que m’he sentit i em sento molt afortunat. Per altra banda, em sap greu que s’acabi, tot i que de vegades m’ha costat déu i ajuda tirar endavant el curs. De vegades, m’entrava un atac de pànic i exclamava en veu alta: “Què fem avui?” És una empresa feixuga sorprendre-us cada dia. Però era entrar a l’aula i veure-us les cares —l’espurneig dels ulls és delator—, provocàveu que tot fluís. I em passaven les dues hores volant. M’heu fet anar a buscar el cotxe sempre rememorant les sessions i sentint-me ufanós per la sensació de bastir un projecte que cada dia que passava s’anava engrandint i eixamplant. Em sap greu que vaig ser incapaç d’anar-ho registrant al dietari d’aula.
Em vau sorprendre el dia de la taula rodona. Em pensava que no us faria gens de gràcia de convèncer Ramon Muntaner perquè formes part del personal d’un del reis del Casal d’Aragó i en canvi us hi vau implicar de valent. També em va agradar com us vau posar d’acord per representar la mata de jonc.
Com relata la Lídia, quan vaig aixecar el cap i vaig contemplar com seguíeu atentament les instruccions de l’Anna amb el joc dels homes llop em vaig haver de controlar per no esclafir a riure, i m’hi vaig implicar com un més. Doncs, sí, jo també em vaig sentir com una criatura. Ara, com vam xalar! Els experts consideren que hem d’anar traient l’infant que tenim al nostre interior.
El dia del tutorial tant l’Anna com jo ens vau fer sentir enveja. El que hauríem donat per formar part d’un dels equips. Ens queia la bava observant-vos com materialitzàveu els guions. No sé quin grup va ser més ocurrent, perquè tots destacàveu en el mateix: inventiva, originalitat, cohesió i alegria. Mira que vau fer patir a l’Anna! Es pensava que us avorria el projecte. I vau tornar a desplegar aquesta màgia el dia de gravació del vídeo de la candidatura. Us ho agreixo. Em vau fer anar de bòlit, però cofoi per la vostra entrega.
Tot va ser un pretext per donar significat a la construcció del relat digital. No m’esperava que m’obliguéssiu a presentar-m’hi. Fins i tot em preguntava si amb l’import del premi en tindríem prou per anar plegats a recollir el premi i fotre’ns fins al cul de marisc i d’albariño. Així us vau oblidar de la prova. A més, confiava en la vostra capacitat, com ho havíeu demostrat el dia del tutorial.
Ara, si m’he quedat amb un record, doncs trio el brindis.Va ser un ardit per distreure’s del patiment de la prova. En canvi, em vau sorprendre amb els parlaments. Van ser els causants que ens embarquéssim amb la candidatura. Com assegura la Marta, no té preu totes les escenes de què he estat testimoni. I si per això cal que em lligueu a la cadira, doncs m’hi lligueu.
Dimarts, em vau regalar un altre moment inoblidable mentre ideàveu el joc de l’oca. Passejava parant l’orella i escoltant les vostres conclusions, vaig pensar: “Quant talent en aquest espai!” Va ser quan se’m va escapar: “us trobaré a faltar” I ja ho veieu: Ramon Muntaner ens ha ofert un regal, un simulacre de l’exercici d’escoltar per escriure. I és que ens ho mereixem.
De totes maneres, moltes gràcies, Agus, Amparo, Ana, Carmen, Cecilia, Cristóbal, Daniel, Dolors, Esther G, Esther R, Helena, Javi, Laura, Lídia, Lorena, Marta G, Marta V, Mercè, M. José, Noemí, Sandra, Sonia, Sònia i Anna!
Els veÏns del C2 