Incondicionalment

20170518_121338.jpg

Mira que ho tindria fàcil per rememorar cinc moments del curs. Podria  furgar l’arxiu fotogràfic,  recordar la primera o l’última de cada desena de sessions i ja tindria llest el relat del curs. Ara bé,  dubto que fossin els moments més significatius del curs. N’hi ha hagut tants!! Penso que heu sabut mantenir el testimoni que us va deixar el grup de l’any passat. Com ells, m’heu meravellat a cada sessió, des de la primera fins a la darrera.

Quan s’acosta el final de curs, entro en crisi. Dubto que us hagi ajudat a assolir tots els objectius que us havíeu fixat o que havíem negociat plegats. I, com ha estat la tònica habitual, m’heu aclarit aquest neguit.  Heu aconseguit que les cabòries s’esvaïssin llegint-vos els darrers textos. Heu mirat de ser originals, creatius i sorprenents. Per això, us felicito i us dono les gràcies de l’aprenentatge!

IMG_20170518_121249_548

Regals

Us he d’agrair la confiança que vau tenir ben aviat. Mai no vau qüestionar cap dels projectes, ni de les activitats que us vaig plantejar —per esbojarrats o inversemblants que fossin. Sinó al contrari, us trencàveu les banyes per veure com els podíem tirar endavant.  Us va costar escriure el resum del Llibre de les bèsties. Era difícil haver-te de fer la idea dels capítols que t’explicaven els companys.  Però ho vau aconseguir. Com amb la gravació dels vídeos. N’és un altre bon exemple. Quina manera d’acabar el primer trimestre! Impactant.

Ens vam passar tota la sessió, però quina sessió!! Feia un goig veure cada grup concentrat ultimant el guió, preparant la producció o bé anant a buscar l’escenari adequat. Això que em fèieu patir. Ja no recordo quin dels grups em va calmar:  “Jaume, tindràs el vídeo”. Dit i fet. I veure’n el resultat i  vaig  pensar: “Ens hem polit el curs en un trimestre…” Vaig sentir una enorme satisfacció: no només pels productes sinó per l’ambient de grup que es reflectia en la conversa pel  Whatsapp. Com va dir el mestre Puyal  en un partit de Barça: “Ja em puc morir”.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Us agraeixo que em convencéssiu per apostar pels descansos cerebrals. Els vaig aprendre en el curs d’Innovació educativa, impartit per Laia Casas. Em van entusiasmar, tot i que em semblava que seria una gesta impossible proposar-vos-en més d’una quarantena. En vaig estar cercant per Internet. Mirava algun vídeo i m’acovardia:  “No m’hi veig.” De seguida, em vau treure les manies. Ha valgut la pena contemplar com aixecàveu el cap, els ulls com taronges i un somriure quan us proposava: “Fem un joc?” I com us hi engrescàveu.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

I parlant de cares, recordo com em vaig tallar de respondre l’entrevista que em va fer Joan Pol per al reportatge. Només estàveu pendents,  i ufanosos, del que anava contestant. Cada vegada estava més convençut que havíeu esdevingut un grup intel·ligent. Per tant, en el tercer trimestre, calia endegar l’operació Allò que l’examen no s’endugui. Havia d’impedir que el pànic i la por esberlessin amb un no res el que havíem anant bastint. Les dues millors classes, la de l’arenga: “Vosaltres, per què veniu: per aprendre o pel certificat?” i la de la reflexió: “Què us falta per vèncer la por?”

Celebro que valoreu tan bé escoltar Laura Borràs. De fet, és una maga que se’m va escolant des del curs passat. Primer, com a promotora dels anys literaris. És un repte, però, com tots els desafiaments, plaent muntar un curs com a eix la figura de l’escriptor de qui es commemora l’any literari. Després, perquè és un gaudi escoltar-la en alguna de les seves xerrades. Va ser molt interessant experimentar diferents punts de vista a l’hora d’opinar sobre la literatura digital. Us hi vau lluir. I alguns dels textos van tenir repercussió per les xarxes.

Recordo el dia que vam haver d’ajornar la disputa dialèctica sobre les retallades perquè alguns havíeu d’entrar a la feina. Vaig haver d’empescar-me una activitat, la de Vosaltres responeu per mi. Aquell dia  vaig aconseguir picar-vos la curiositat, però em va agradar escoltar com responíeu per mi.  Em va sorprendre que em qualifiquéssiu de respectuós. És el que pretenc sempre. Per això em destaroten els conflictes i sóc incapaç de gestionar-los, cosa que amb vosaltres no he enyorat cap pugna.

Si us he de confessar com a mèrit professional meu, són les darreres sessions. De nou, les cares que vau fer quan us vaig presentar les tres capses amb les cartes del Bestiari s. XXI. Memorable. Ves, qui diria que em faríeu emular el Rei Lear repartint-les a Anna Simon, Laura Borràs i Pere Cornellà. Havíem de regalar un joc a l’Anna.  Ens va veure que anàvem tan perduts que ens va prendre les regnes del projecte i no les va deixar fins que el vam enllestir. Calia que en lliuréssim un altre a Laura Borràs. Però també em feia molta il·lusió  oferir el tercer a Pere Cornellà perquè em va animar quan li vaig comentar la proposta del projecte i em va anar assessorant com el podíem materialitzar.  Va ser ell qui ens va facilitar la plataforma per elaborar les cartes quan vam haver d’abandonar la idea que el projecte fos una col·lecció de cromos.

M’heu fet sentir-me ben orgullós de tot el que hem fet. He comentat la qualitat dels dos últims textos, però cal destacar la tria del nostre rei, la línia del temps amb la sinopsi de la novel·la, les diferents piulades, els vídeos gramaticals, la banda sonora, la tria de l’olor per ambientar l’aula els dies de la prova, el debat sobre les retallades, els esmorzars, el Bestiari s. XXI, les exposicions orals, la haka i les cartes personals que inconscientment vau anar facilitant. María Acaso en el seu llibre La Educación Artística no son manualidades suggereix que ens hauríem de qüestionar si a l’aula despleguem les accions següents: gaudir, cavil·lar, especular, recapacitar, repassar, rumiar, madurar, preocupar-se, deliberar. I hi hauríem d’afegir tots els sinònims que ens portin a aturar-nos en comptes de produir febrilment. Doncs, som-hi, inicio la llista amb  compartir, projectar, celebrar, somriure i riure, emocionar-se, experimentar, descobrir, jugar i bastir plegats nombroses complicitats. Així doncs, encara que soni carrincló,  #orgullc2cast16 #orgulldocent

Un curs diferent

 

Recordo aquest estiu passat quan la meva companya de feina Houses, em deia si m’apuntava amb ella a fer el C2 . Jo li vaig dir que no ho tenia clar encara que hagués fet el nivell C1 del qual guardava molt bon record. Com sóc una persona que tota la meva vida he parlat en castellà, pensava que si amb el C1 vaig suar amb el C2 suaria el doble. Llavors la Houses em va explicar que la seva mare va fer el C2 i li va agradar molt per la metodologia del curs. Al final, com  m’agraden els reptes i la recomanació de la mare de la Houses em va fer patxoca ,vaig decidir apuntar-me .
Durant el curs hi ha hagut molts moments especials i és molt difícil quedar-me amb cinc. El que tinc més clar és el primer moment i aquest ets tu, JAUME SANS!!.
En Jaume és un professor diferent a la resta dels professors que m’he trobat en la meva vida acadèmica. A part de ser molt bona persona, com a professor té el do de saber treure d’un alumne el millor d’ell i consegueix que l’alumne capti tot el que vol ensenyar-li. Les seves classes són tota una experiència diferent de les demés, amb la forma de donar la matèria, el treball en equip, els jocs, les sorpreses…
Jaume aprofito aquestes línies per donar-te les gràcies i per donar-me l’oportunitat de ser alumne teu .equF5xoN
Després de parlar del millor professor del món, vull parlar dels millors companys del món. Quan vaig arribar el primer dia mirava la cara de tots els companys i veia com tots tenien nervis i dubtes de com seria aquest curs. En canvi, el segon dia aquestes cares ja eren diferents i amb els dies ja no hi havia ni nervis ni dubtes. Tot això va ser gràcies al Jaume, perquè amb els seus mètodes d’ensenyament com els jocs i, sobre tot, la feina en equip, ha aconseguit que ens hàgim conegut millor. Donava igual l’edat, el sexe, si un era més guapo o no, més alt o més baix…, entre tots hem format un gran equip i tots hem après de tots . Sempre us recordaré COMPANYS!!.
El tercer moment seria els jocs perquè gràcies al Jaume tots hem tornat a l’infància un altre cop . Hem jugat a jocs tradicionals, com el joc de la cadira, pedra,paper i tisora, i jocs nous que mai havia tingut l’oportunitat de conèixer.lescadires_blog
El moment del Joker ha estat molt divertit. Cada dia el Jaume repartia una baralla de cartes i si et tocava el bon amic, Joker, tenies la sort de fer l’acta, que servia per què els companys, que no podien vindre a classe, sabessin el que havien fet aquell día a l’aula. Jo vaig tindre la sort de que em toqués dos vegades aquest personatge durant tot el curs.Joker playing card
L’últim moment que no podia faltar són les perles. Cada matí a primera hora de la classe en Jaume repartia les perles que eren les petites errades de l’acta que havia fet el company a qui li havia tocat el Joquer. Les perles servien per aprendre la matèria d’una forma divertida.
Finalment, ara que ja estic acabant, penso que aquest curs ha passat molt ràpid . Us asseguro que trobaré a faltar els dimarts i els dijous, de tres quarts de dotze fins a tres quarts de dues, quan compartia l’ aprenentatge del català amb tots vosaltres.
Us desitjo el millor a tots!!

Que no és perdí l’escriptura tradicional

Després de veure la ponència, “Quan les paraules cobren vida” de l’actual directora de la Institució de les Lletres Catalanes (ILC), Laura Borrás, se m’ha obert un debat amb mi mateix sobre si la tecnologia aplicada a les lletres és positiva o negativa pels nostre fills .
Encara que l’exposició de la Laura Borrás és perfecta ja que està molt ben explicada i, a més, hi ha un suport d’àudio i vídeo excepcional, haig de reconèixer que m’he quedat molt preocupat perquè no m’agrada personalment que les tecnologies estiguin borrant els mètodes tradicionals.
A països, com Finlàndia, han decidit eliminar del seu programa educatiu obligatori la cal·ligrafia tradicional -la coneguda com a lletra lligada- a partir d’aquest curs 2016-2017. Així doncs, substituiran la lletra lligada per altres exercicis com aprendre a escriure en ordenador i a mà, però amb lletra de pal (separada). Tot i que Finlàndia és un referent educatiu a nivell europeu i que a Catalunya es copien moltes coses del seu programa, la meva postura, com a pare de noies escolaritzades a Catalunya, és que aixó no passi. 17708190_303
Tot això em fa pensar com podria ser una escola del futur, on tot sigui digital. Per tant, em faig preguntes com les següents: què passaria amb el professor, explicaria ell la matèria o ho faria una màquina, els nens escriurien i dibuixarien amb tinta, o només amb ordenador? Crec que si fos així es perdrien valors, emocions, aptituds o sentits. A més a més, els nens deixarien de ser nens i acabarien sent també màquines.
En el vídeo de la Laura Borras se’ns explica com es pot veure un conte amb un códig QR i un ordenador. Penso que amb això es perd la màgia que té un conte escrit per a un infant i la màgia que sorgeix quan els adults l’hi expliquem amb emoció. contacontes
Per finalitzar, vull dir que jo defenso els mètodes de tota la vida, encara que les noves tecnologies es puguin aplicar als nens com a eines de reforç, però no per susbtituir-les.
Que no és perdí l’escriptura tradicional!!

FI D’UN ESPECTACLE MERAVELLÓS

Com la majoria de persones que ens vam apuntar per realitzar el curs C2 de català a Castelldefels, jo tenia els meus motius per fer-ho i alhora els meus neguits per si seria capaç d’aconseguir aprovar. Tothom m’havia comentat que era molt difícil i d’aquí el meu recel. Però alguna cosa va passar durant el curs que va fer que el fet d’aprovar o suspendre no es tornés en una obsessió i passes a un segon pla. Des del primer dia es va veure clar que aquest curs seria diferent i irrepetible. Què o qui va aconseguir aquest efecte? Doncs el Jaume, el nostre professor.

IMG_3913
Com si d’una gran obra de teatre es tractés, el Jaume va convertir cada classe en un espectacle en el qual nosaltres érem els protagonistes. A més a més, cada dia va ser diferent, cap d’igual, sempre pensant en el que et trobaries o quin paper et tocaria fer en la funció d’aquell dia. El director de l’espectacle va utilitzar durant tot el curs un ventall inesgotable i meravellós de recursos com van ser jocs, treballs en grup, vídeos, balls, utilització de les xarxes socials, música i un llarg etcètera per aconseguir la seva finalitat, aprendre català gaudint i sempre amb un somriure a la cara. Va aconseguir que ningú s’estressés, que un grup de persones desconegudes interactuessin sense cap vergonya a les activitats i que aquestes es tornessin en amics, tot això amb el català com a excusa.

IMG_3915
És per això que ara que arribem al final de l’espectacle tinc una sensació agredolça, de tristor perquè ja s’acaba però també d’alegria per poder haver tingut l’oportunitat de gaudir de l’experiència, deixant de banda els motius que em van fer apuntar-me al curs. M’emporto un munt de records i vivències que fan que se m’escapi un somriure quan hi penso. Només puc donar les gràcies.

Gràcies Jaume! Gràcies companys! Ha estat un autèntic plaer.

El nostre increïble pas pel C2

#orgullc2cast16

Els veÏns del C2

Com puc dir cinc moments memorables després de tot el que hem viscut en aquest curs amb el Jaume, impossible!!

Però ja està arribant el final d’aquests meravellosos dies en què hem gaudit de tots i cascadún dels petits instants.

Veig que ens estem animant i exposant tot el que hem sentit, escoltat,  compartit  i sobretot viscut en aquest curs 2016-2017 del Grup C 2de Castelldefels.

Elsveinsc2

En primer lloc, vull resaltar l’alegria de rebre la trucada del Consorci de Normalització Lingüística del que forma part Castelldefels i que amb tanta il.lusió m’havia inscrit. Però,  per l’altra banda, el respecte a l’hora de començar un nou repte a la meva vida, un nou projecte, el C2.  Allà estava jo, el dia 18 d’octubre, en la Casa de la Cultura donant-ho tot.

04_consorci_norm_linguistica_2

La presentació va ser tot un encert! Aquesta primera trobada amb els meus companys  va ser autèntica, quantes…

View original post 481 more words

Els meus records del C2

Començaré amb el primer dia del curs. Recordo el neguit de no saber què m’esperava, com serien les classes, si tindria la capacitat d’adaptar-me… Però en arribar a classe vaig veure que no era l’única, els meus companys compartien amb mi els meus nervis i dubtes. Ara que miro enrere, veig com tots hem assolit els objectius del curs, els companys que mai havien utilitzat les noves tecnologies com a eines d’estudi i es veien incapaços de poder fer-ho, ara utilitzen perfectament eines com Google, Twitter, Drive… Però no només això, també hem après a treballar en equip, a ajudar-nos i a aprendre els uns dels altres.

Un altre moment, o millor dit, un altre fet que tinc guardat a la memòria és el Llibre de les bèsties, un llibre que mai oblidaré. Em va sorprendre molt com ens va plantejar en Jaume la manera de treballar aquest llibre, però finalment va ser una molt bona experiència, amb la qual, vaig aprendre molt més del que em pensava. Recomano a tothom aquesta lectura, jo no l’havia llegit fins que vaig arribar al C2. És un llibre que critica la societat de forma molt curiosa utilitzant com a personatges les bèsties del regne animal, però el més sorprenent de tot és com un llibre que va ser escrit fa molts anys, pot fer una descripció tan bona de la societat actual! Ara entenc allò que diuen de l’home, que és l’únic que ensopega dos cops amb la mateixa pedra, quina raó! Sembla que mai aprendrem dels nostres errors.

Una tècnica que ha fet servir en Jaume durant aquest curs, és que entre activitat i activitat, quan ja trèiem fum pel cap, per trencar aquesta concentració, ens feia un joc en el qual participàvem tots i fèiem una estona d’esbarjo que ens servia per desconnectar, riure i reprendre l’estudi amb força i ganes.

L’altre dia vam fer un comiat del grup abans dels exàmens, vam fer un petit aperitiu i com a sorpresa per als alumnes ens van portar el nostre projecte del curs finalitzat, un joc de cartes que havíem fet entre tota la classe, la millor forma de tancar aquest comiat va ser jugant-hi. Vam passar una bona estona col·laborant entre nosaltres, planejant jugades i al final fent trampes en veure aproximar-se la derrota.

Per finalitzar, tinc al cap un moment del curs que encara no ha arribat, l’examen final, serà la setmana que ve i inevitablement estic una mica nerviosa, vull fer-ho bé, em venen moltes preguntes al cap – Serà difícil? Ho sabré fer? Obtindré una bona nota? – Després penso en com ha anat el curs, en el primer dia de classe que comentava abans, en tot el que he après i tot el que m’enduc amb mi i sé que no m’he de preocupar, ja que seguint la dinàmica del curs, serà un pas més que donarem junts i sé que ho aconseguirem.

Els bons moments a català

Primer de tot vull explicar el perquè vaig optar per iniciar el curs de català nivell C2. A la meva feina el nivell de català ens serveix per puntuar a l’hora de guanyar plaça i això m’interessava. Aleshores, em vaig informar per saber on el podia cursar. Vaig trobar diversos llocs com el Consorci, el Sindicat i la Universitat. Tots estaven molt bé, però a part de treure’m el curs, el que volia era aprendre, tenir un bon nivell de català i que es pogués compaginar amb la feina. Vaig conèixer una noia que havia fet el curs al Consorci i em va explicar les formes de treballar del professor; jo no me la creia, ja que de tots els cursos que havia fet anteriorment cap s’assemblava al que m’explicava la meva amiga. Vaig quedar-me intrigat i finalment m’hi vaig apuntar.

Quan va arribar el primer dia de classe, el Jaume ens va preguntar quin era el nostre nivell d’estrès. En aquell moment, el meu era de 10 sobre 10, ja que tot era nou per mi i no estava segur d’estar al mateix nivell que la resta del grup.

Amb les setmanes… bé, millor dit, al següent dia de classe, el meu nivell d’estrès va baixar a 0 sobre 10. Les classes eren molt dinàmiques i en els moments en què ja estàvem traient fum pel cap, el Jaume ens feia uns jocs que ens ajudaven a relaxar-nos i a conèixer als nostres companys una mica més.

En aquest curs, a més d’assolir  un bon nivell de català, gràcies al Jaume (que amb la seva virtut ens ha introduït en el món de les noves tecnologies) he après a incorporar les TIC al meu estudi,  a treballar en grup i a veure l’estudi com una cosa divertida i no com un càstig, que és com jo ho veia.

Per finalitzar, us preguntareu el perquè d’aquest títol. L’he triat perquè realment no em puc quedar únicament amb cinc bons moments, ja que tots els dies a classe han estat màgics.

IMG-20170511-WA0017 (1)

Quan les paraules cobren vida

El passat mes de novembre de 2013 l’actual directora de la Institució de les Lletres Catalanes (ILC), membre de l’International Advisory Board of Electronic Literature i professora de la UB, Laura Borràs Castanyer, va protagonitzar una ponència titulada Quan les paraules cobren vida, des de la ciutat de Reus, en el marc de les conferències TEDTalks amb la qual  va endegar un debat profund i personalíssim sobre “el poder i la realitat de les paraules”, perquè “les paraules tenen vida, parlen de la vida, creen el món, amb elles pensem el món, qui som i què fem”.

Durant l’acte, Laura Borràs va convidar l’auditori a reflexionar sobre la transformació de les paraules en contacte amb les tecnologies digitals agafant com a punt de partida la seva tesi doctoral La bogeria a l’Edat Mitjana, en què analitza l’eclosió que experimenten les paraules de la mà de les tecnologies, les quals –les paraules- “poden tenir, fins i tot, moviment físic”. De fet, no va sorprendre atenent que està especialitzada en camps tan interessants com la literatura medieval i la literatura electrònica (particularment les xarxes 2.0). Les paraules també són sentiments i “cada paraula és un batec de vida”, va explicar en un instant de record a la poetessa i escriptora Joana Raspall de la qual, aquell any, es commemorava el centè aniversari.

Per tal d’enriquir la conferència, es va valdre de suports videogràfics i informàtics (Google convertit en una màquina d’escriure, per exemple), per cloure que “les màquines ens ajuden a llegir el món”. “La paraula busca una aliança amb l’espai (…), vol esdevenir imatge d’ella mateixa” –seria el cas dels cal·ligrames; paraules animades que volen dir-nos quelcom en una doble dimensió la verbal i la icònica (la materialitat del llenguatge segons Salvat Papasseit)-. L’espectador també va poder-se endinsar a la Nova York tipogràfica d’Alex Gopher; Nova York escrita per poder ser llegida pels ulls. Finalment, la ponent va tractar com els dispositius tàctils (tauletes) són una nova manera de llegir les paraules, de repensar la relació entre el continent i el contingut, en definitiva repensar la manera de fer literatura a través de les app’s digitals.

En definitiva, després de sentir Laura Borràs ens plantegem si serem capaços de desfer-nos definitivament del llibre, la tecnologia més potent i poderosa. La història fa pensar que no; el llibre ha conseguit mantenir-se, al llarg dels temps, sense pràcticament cap mena de competència.

En defensa de la seguretat pública

L’escriptor i dramaturg suec Johann August Strindbert (1849-1912) va expresar un cop: “La societat és un manicomi i els funcionaris de policia en són els guardians”; l’anterior cita és prou clarificadora i representativa del paper que juga la seguretat pública, monopolitzada per les forces d’ordre, en les societats democràtiques actuals.

Generalment i com a qualsevol altre àmbit de l’administració pública, una partida pressupostària generosa i amb caràcter exclusiu seria el supòsit ideal, per tal d’assegurar l’objectiu últim de servei públic de la seguretat. No obstant l’anterior, el sentit comú dicta que existeixen altres pilars de l’estat del benestar que necessiten sufragar-se i un debat d’oposició frontal envers els sectors sanitari i educatiu, per exemple, es presenta inútil i estèril, i cal defugir-lo; la defensa de la seguretat pública ha de ser qualitativa i no pas comparativa.

Així doncs, una bona dotació pressupostària en defensa i seguretat públiques permet, per una banda, dotar els funcionaris i totes les unitats adscrites d’eines de treball adients per combatre la criminalitat amb eficàcia, garanties i celeritat. Per una altra banda, s’assegura la formació contínua dels professionals en àmbits gens menyspreables com la legislació vigent i les habilitats tècnic-policials.

A més, el finançament ininterrumput de les forces i els cossos de seguretat de l’Estat no només n’assegura la pròpia existència sinó també la de la societat en el seu conjunt, la qual sense la força pública se sumiria en el caos més absolut i l’autodestrucció. Podem afirmar que la policia és l’instrument efectiu del manteniment del status quo (les democràcies contemporànies) i de protecció dels drets i les llibertats, i la garantia de la seguretat ciutadana. Fem en pau perquè sabem que estem segurs i som lliures.

Paral·lelament, i des d’una perspectiva més pràctica, la proximitat material de la policia a la ciutadania fa més accessible la justícia i l’exercici dels drets davant de possibles conflictes i/o vulneracions. També, com a servei integral, permet rebre assessorament d’altres àmbits de l’administració pública.

Igualment, altres serveis d’emergències, tals com el cos de bombers o les ambulàncies, en situacions de risc, calamitat i/o alteració del l’ordre públic, poden neccessitar de l’ajuda dels cossos de seguretat en aspectes tan cabdals com l’assegurament de l’entorn i l’assistència.

En resum, la seguretat pública, de la mateixa manera que la sanitat i l’educació, necessiten d’un finançament ajustat a les seves necessitats reals, i cal protegir-les de qualsevol ingerència política.

 

 

Cotxe patrulla de la Policia de la Generalitat - Mossos d'Esquadra

 

ELS 5 MILLORS MOMENTS DEL CURS

Per començar, el Jaume ens ha proposat fer una redacció sobre quins han sigut els cinc moments que més ens han agradat del curs.

Jo concretament vaig començar quatre dies més tard a Castelldefels i, en un principi em  vaig matricular al centre de Normalització lingüística de Cornellà del meu poble, la veritat és que no tenia gaire ganes, ja que era la segona vegada que m’apuntava. Però per sort, parlant amb la meva companya Meri, em va comentar que ella anava a Castelldefels al torn de matí; m’anava millor per horari.Em va cridar l’atenció la forma que m’explicava les classes, em va dirque estava molt contenta i la metodología li va encantar.

Per mi, els reis del curs han sigut “les perles“ com a eina principal d’aprenentatge,  i també ”els jocs” que feiem cada dia  per trencar una mica la concentració i oblidar-te per un moment de tot jugant i rient molt. Al principi feia una mica de vergonya però després esperàvem sempre aquest moment.

Un altre moment que em va agradar va ser l’hora d’aprendre les preposicions, ens vam juntar per grups i vam grabar un vídeo per exposar la preposició a la resta de companys. El que no havia imaginat mai, va ser llegir un llibre entre tota la classe.

Per últim, un moment que m’ha resultat emotiu, va ser quan en Jaume ens va dir de posar-nos un full a l’esquena amb el nostre nom. Cadascú de nosaltres havíem d’apuntar una característica de cada persona de classe a la seva esquena, a tothom li va agradar el resultat.

En conclusió, aprendre jugant, és la clau. Com també fer treballs en equip, conèixer gent diferent cada dia, fer xerrades, resums i jocs. Tot això ha facilitat la cohesió del grup.

 

Rosa Guerrero